divendres, 4 d’octubre del 2013

11. Les crucifixions de Picasso (2)

El tema de Jesús Crucificat o de la Crucifixió aflora diverses vegades en la intenció del genial pintor Picasso, però només en la Crucifixió del 1930, de la qual us vaig parlar en la tramesa anterior, arriba a assolir el nivell d’una obra acabada. Les altres són estudis. Tanmateix atenent la magnitud del pintor i les circumstàncies diverses en què li passava pel cap de pintar Jesús a la creu, em sembla que té interès de veure-les plegades i formant sèrie. Picasso va fer algunes pintures de tema religiós amb caràcter d’estudi i d’entrenament durant els primers anys de formació a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, per influència familiar i també per l’ambient de l’Escola. D’aquesta època, i concretament de 1896, és un Crucifix pintat a l’oli sobre paper, de 74 x 55 cm, que es conserva al Museu Picasso. Es tracta d’una còpia o d’una interpretació d’un Crist barroc amb la principal voluntat de fer un estudi acadèmic d’anatomia masculina. A les classes d’aquesta matèria no mancava mai la posició del crucificat que el model vivent adoptava i que els alumnes copiaven del natural.



Molt més interès té aquest altre dibuix d’un Crist totalment despullat i estilitzat com les figures que pintava l’artista durant la seva època blava. Va ser fet a Barcelona el 1903, i és un dibuix amb llapis plom sobre paper de 37 x 26,7 cm, propietat dels hereus de l’artista, inventariat per Zervos VI, 390.



El dibuix anomenat “Visió celestial” és de la mateixa època que el dibuix suara esmentat i segurament aquell Crist podia ser un estudi més detallat del que apareix en aquest dibuix. Aquesta composició podia ser un primer esbós per a un quadre de temàtica religiosa que Picasso mai no va fer. El tema ens fa venir a la memòria allò que quaranta o cinquanta anys més tard va pintar Marc Chagall fent emergir un Crist en creu per damunt dels drames humans provocats per la Segona Guerra Mundial, per l’èxode i la persecució del poble jueu. Picasso ens presenta el Crist tenint als peus unes figures masculines prostrades a terra i ajudant-se mútuament que suggereixen el dolor i l’enfonsament de la humanitat, però al davant i al darrere del Crucifix veiem també parelles fent l’acte amorós. No sabem què podia tenir al magí el jove Picasso de vint-i-cinc anys quan va imaginar aquesta composició. Potser vol expressar les alegries i les penes de la humanitat davant del Crist, potser vol relacionar la Creu i el Crucificat amb la generació de la vida, potser que la vida de l’ésser humà transcorre i fa el seu curs indiferent al fet religiós del cristianisme. Ves a saber! Ningú no pot entrar en el cervell d’un altre si aquest no li dóna les pistes d’interpretació.



El tema de la Crucifixió torna a emergir en la ment de Picasso arran del seu viatge a Roma, en 1917, tot just acabada la Primera Guerra Mundial. Hi va amb el seu amic Jean Cocteau i allà l’esperen Sergei Diaghilev i el músic Erik Satie, amb l’objectiu d’establir una col·laboració amb la companyia dels Ballets Russos. Allà Picasso coneix Olga Kolkova, la ballarina russa amb la qual contraurà l’únic matrimoni religiós un any més tard. Picasso queda bocabadat per la imponent quantitat de pintura i escultura de la ciutat. Pinta el cèlebre Arlequí i concep aquesta Crucifixió cubista, de la qual fa un petit esbós amb llapis, 29 x 22,6 cm (Zarvos XXIX, 277), que es conserva al Museu Picasso de París.



Un o dos anys més tard, a París, Picasso reprèn el tema del Crucificat al qual dóna una interpretació nova, d’un expressionisme monumental i gairebé escultòric, però mai no va passar de ser un dibuix amb llapis, de 35 x 25 cm (Zervos VI, 1331). És el Crist amb més entitat i caràcter que Picasso va pintar mai.



Al començament del 1926, Picasso concep el tema de la Crucifixió cubista que executarà a l’oli el 1930 amb moltes i substancioses variants. En aquest primer esbós fet amb ploma que vola – admirable el traç dúctil i segur de l’artista!– ens presenta el moment de la transfixió del costat de Jesús per la llançada del centurió muntat a cavall, com si fos un picador d’una “corrida”. També podem veure a primer terme una figura jacent amb un escorç molt pronunciat que ens evoca aquell Crist Mort de Mantegna de la Pinacoteca de Brera. Ens trobem en aquells anys en què Picasso combinava el cubisme amb el seu interès per la cultura clàssica.



Aquesta petita classe sobre les crucifixions de Picasso difícilment la trobareu enlloc. Em vaig escarrassar cercant bibliografia i no vaig trobar res. M’he limitat a cosir informacions i imatges d’aquest tema que he espigolat en les nombroses antologies i catàlegs; segurament m’he deixat moltes coses, puix que no he tingut la pruïja de l’exhaustivitat. Però m’he adonat que el tema dóna per molt més i que per a molts de vosaltres pot constituir una novetat. 



El joven Picasso estudiante de la Escuela de Bellas Artes de Barcelona pintó varias obras de temática religiosa entre las que destacamos este Crucificado hecho al óleo sobre papel en 1896. Es un estudio de anatomía artística que tiene como base la figura del Crucifijo. En 1906, en su época azul, retomó el tema en un dibujo muy estilizado que seguramente iba unido a la composición “Visión celestial” que podía ser un esbozo de un proyecto de mayor empeño que nos hace pensar en los que pintó Marc Chagall, cincuenta años más tarde: un Crucifijo emergiendo entre los sufrimientos y la vida amorosa de la humanidad. Otro peldaño es la Crucifixion cubista dibujada en Roma en 1917, seguramente pensando en una obra mayor. El Crucifijo que dibujó en París entre 1918 y 1919 es sin duda el de más carácter que salió de las manos de Picasso y el de 1926, en la época en que Picasso combina el cubismo y el mundo clásico con citas a las grandes obras de la historia del arte (Mantegna), es ya una premonición de la Crucifixión de 1930, que ya os expliqué en la entrega anterior. Para muchos de vosotros esta información, que difícilmente hallaréis compendiada en otra parte, constituye una sorprendente novedad.