diumenge, 29 de setembre de 2013

10. Les crucifixions de Picasso (1)



Ningú no té un termòmetre per a mesurar la fe, i menys la dels altres, per això tot el que penso dir referent a la religiositat de Picasso ho diré amb gran temor i reserva. El dominic P. Marie-Alain Couturier, fundador i director durant tants anys de la revista L’Art Sacré, amic de tots els artistes d’avantguarda de França, mai no va considerar Picasso, del qual parlava sempre amb la màxima admiració i respecte, un artista que hagués fet mai art explícitament cristià. Picasso no era un home religiós ni interessat per temes massa transcendents. Mai no es va definir com a ateu i més aviat li agradava de presumir de respectuós envers el catolicisme; fins i tot va actuar com a padrí de baptisme quan el seu amic íntim i estimat Max Jacob, que era jueu, es va fer un fervent catòlic. Però per a Picasso la religió era simplement un valor cultural, heretat, que no l’afectava personalment. L’any 2000 vaig coincidir a Tòquio amb Jan Krugier, l’últim marxant de Picasso, i de seguida vam establir entre nosaltres un feeling meravellós. Krugier era jueu de Ginebra, no massa creient, però en veure la meva condició de monjo benedictí entusiasta de l’art contemporani em va proposar de fer al Museu de Montserrat una exposició dels quadres religiosos de Picasso, presidits per la Crucifixió del Museu Picasso de París. D’entrada em van brillar els ulls d’allò més i a Mr. Krugier també. De retorn a casa vaig començar a regirar la bibliografia picassiana que tractés, ni que fos de passada, aquest tema, però de seguida em va caure l’ànima als peus i vaig comprendre per què el P. Couturier no havia aixecat mai com a bandera d’art cristià cap de les “Crucifixions” de Picasso. La més cèlebre és la de París, feta el 1930, oli sobre contraplacat, 51,5 x 66,5 cm.



Forma part d’una trilogia de mites mediterranis tràgics i sagnants que esdevenen diversió i festa, com són les “corridas”, el Minotaure i la crucifixió. Picasso segurament tenia en el pensament la Setmana Santa de la seva Màlaga natal. Els personatges que intervenen en la seva principal Crucifixió són ninots que executen mecànicament un terrible ritual de tortura i mort de manera irresponsable, com autòmats de fireta. Tot el que s’esdevé en l’escena està d’acord a un guió preestablert. No hi ha compassió ni cap sentiment, tot és crueltat i sofriment sec. Aquesta pintura només evocarà la veritable Passió de Jesús si l’espectador creient hi projecta la figura del Crist mansuet “com ovella portada a l’escorxador”, que ell coneix prèviament. Aleshores podrà veure en aquesta Crucifixió una màquina de tortura i de mort que s’engoleix a Jesús, l’Innocent, en un espectacle de sol, de color i de mort que degrada els encuriosits que s’hi diverteixen. Un altre dia continuaré parlant-vos de les altres Crucifixions de Picasso.
N.B. L'Exposició al Museu de Montserrat no la vaig tirar endavant, no per motius ideològics ni molt menys, sinó perquè les assegurances i transports superaven les nostres possibilitats i cap institució pública ni cap fundació voldrien subvencionar una exposició de tema religiós, ni que fos de Picasso.  

Nadie está habilitado para juzgar la fe de ninguno, por eso lo que os voy a decir de Picasso lo digno con temblor y temor. Todo el mundo sabe que Picasso no era un hombre religioso, no era ateo pero para él la dimensión religiosa tenía más valor que un dato cultural heredado que no afectaba en profundidad a su persona. ¿Hasta qué punto podemos considerar como arte religioso esta célebre Crucifixión, de 1930, del Museo Picasso de París? El prisma de comprensión de ella se halla en la trilogía de mitos mediterráneos que el pintor desarrollaba en aquella época: las corridas de toros, el mito del Minotauro y la crucifixión de Jesús, todo en el mismo plano, con los mismos símbolos y el mismo lenguaje. Es un espectáculo de sol, color y muerte en el que unos autómatas realizan un juego de tortura que lleva a la muerte mientras el público aplaude y se divierte. La Crucifixión de Jesús, para un cristiano es mucho más que eso, pero cuando él considera que la víctima inocente del espectáculo es Jesús, el Inocente por antonomasia, comprende que efectivamente en la Crucifixión de Picasso se intuye la de Cristo “acorralado” por la inhumanidad infrahumana.   

divendres, 27 de setembre de 2013

9. El Jesús jueu d’Ismael Smith

El pintor, escultor i il·lustrador Ismael Smith (Barcelona, 1886 - New York, 1972) va ser sempre una persona molt singular, atípica en tots els sentits. Després de tenir un lloc destacat en el món artístic barceloní, en 1918 va establir-se a Nova York amb els seus germans. Sense adonar-se’n massa al cap de pocs anys es va adonar que els industrials i alguns dels artistes amb els quals es relacionaven eren jueus i li deien que ell també ho era, puix que en feia cara. Els Smith eren catòlics de veritat, deixant de banda alguns aspectes particulars. Ismael va començar a pensar, de vegades obsessivament, sobre la base hebrea del cristianisme i de Jesús. L’art i la tradició cristiana a penes havien fet cas d’aquest fet, per això ell, que era escultor i il·lustrador, se sentia cridat a posar en evidència aquesta realitat. Per això va començar a fer dibuixos amb vistes a obres  de més volum. Us presento en primer lloc aquest The Law of Christ, New York, 1926, tinta, 23 x 19,5 cm., que ens presenta Jesús com a intèrpret de la Torah “Sabeu que es va dir als antics... però jo us dic...” (Mt 5:21).   



També comença a fer estudis sobre com devia ser la fesomia de Jesús com a arquetipus de l’home jueu, accentuant-ne els trets racials. Aquests dibuixos que us presento ara pertanyen al Museu de Montserrat.



Aquests estudis havien de cristal·litzar en una escultura del Sagrat Cor de Jesús, que Ismael Smith va presentar al Pavelló de les Missions de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que va provocar refús i que finalment va ser destruïda. En la preparació d’aquesta obra, Smith havia fet aquest dibuix tan eloqüent: Jesús sosté les taules de la Llei (la Torah) davant la qual batega el seu cor. És un jueu que estima la Torah amb tot el cor, però també és el Fill de Déu que anteposa l’amor a l’acompliment de la Llei. Jesús està dret sobre l’arca de l’aliança, perquè Ell mateix amb la seva humanitat és la vertadera presència de Déu entre els homes. A dreta i esquerra veiem la “menorah”, el canelobre de set braços, que és l’expressió del culte jueu. Naturalment aquest Jesús Messies jueu es troba fora de la pietat convencional catòlica. Allò que somiava Smith és encara un horitzó de la teologia i de la pietat cristiana que encara no hem abastat. Manquen encara molts estudis teològics sobre el misteri d’Israel encara vigent. Si hagués conegut aquesta imatge, el cardenal Jean Marie Lustiger de París, que era jueu convers sense renunciar mai a les seves arrels, hauria exultat. 




En Nueva York Ismael Smith entró en contacto con la comunidad judía y llegó él mismo a sospechar que tenía raíces hebreas. Se sintió llamado a expresar con su arte de dibujante y escultor la dimensión judía de la figura de Jesús como el arquetipo racial del judío y como cumplidor por excelencia de la Ley culminándola en el amor y también como verdadera Arca de la antigua Alianza abierta a toda la humanidad.  


dijous, 26 de setembre de 2013

8. Una ambígua “Santa Cena” de l’ambigu Stefano Cantaroni


Stefano Cantaroni (Modena, 1977. Viu i treballa a Bologna), Santa Cena, 1999, fotomontatge  sobre planxa metàl·lica, 82 x 250 cm. Capri Palace, Capri.

Aquesta obra de Cantaroni presentada a la Biennale di Arte Sacro de 2004 va fer pensar molt als qui ens interessem per l’art cristià. Impacta primerament per la monumentalitat, pel tema i sobretot per la novetat de la tècnica, però també per la personalitat del jove artista. Cantaroni és un seductor, com a persona i com a artista, i tot el que fa té un aspecte enormement atractiu a primera vista, però sempre amaga un corc que subverteix l’aparença i que desconcerta. Amb tot, ningú no pot negar la mestria de l’artista quan compon, amb fotografies manipulades amb el computer, unes obres que volen emular la gran pintura italiana, sense copiar-ne cap literalment, però inspirant-se en les formes i en l’esperit de totes elles. La “Santa Cena” que us presento formalment és bellíssima, però si us fixeu el model fotografiat és sempre un autoretrat del pintor. Els seus adversaris, que en té molts, l’acusen de ser un efebus narcisista i de fer teatre o escenografia més que no pintura i potser tenen bastant de raó. Però no hi ha dubte que en aquesta “Cena” cibernètica hi ha el fulgor de la bellesa d’un altre temps reverberant en el nostre i amb els mitjans tècnics més moderns. Cantaroni coneix admirablement l’art de la composició; fixeu-vos com ha dividit i subdividit la composició en triangles i com els ha conjuntat; fixeu-vos en el llenguatge de les mans; fixeu-vos en l’ambient d’estupor que es respira entre els apòstols, amb els quals l’autor s’identifica, igual com s’identifica amb el Crist que presideix l’escena. Aquest “Sant Sopar” no està ni pot estar a cap capella del Santíssim de cap església, al meu entendre, precisament perquè és una bellesa massa concreta, que pertorba. El va adquirir l’hotel més luxós de Capri que el té exposat al hall. Però quan no fa gaire va morir Lucio Dalla, company de Stefano Cantaroni, una versió d’aquesta obra presidia els obsequis fúnebres del famosíssim cantautor bolonyès. Fixeu-vos que les fronteres de la fe i de l’art són molt permeables.




Todo lo que pinta Stefano Cantaroni tiene el fulgor de una belleza evidente pero también esconde una especie de narcisismo que subvierte el mensaje que el artista quiere transmitir. Se autorretrata en todos los personajes que aparecen. ¿Es esto arte cristiano aunque evoque un tema eminentemente cristiano? ¿Es puro teatro y escenografía? Todo es bastante ambiguo pero no hay que despreciar este arte ni a este artista que logra sugerir con su montaje cibernético el ambiente de estupor creado en la Última Cena de Jesús. Las fronteras de la fe y del arte son muy permeables.     

dimecres, 25 de setembre de 2013

7. Un “Sant Cristòfor” del contemporani italià Stefano Di Stasio

Stefano Di Stasio (Nàpols 1948 – treballa a Roma), “Cristòfor”, 1991, oli sobre tela, 220 x 130 cm.

Stefano di Stasio és un pintor polèmic, entre “retro” i profètic. Va ser un d’aquells artistes italians dels anys vuitanta i noranta que postulaven un “ritorno alla pittura”, a la figurativa per suposat, i que es vantaven de ser “anacrònics”, és a dir, de ser fora del temps. Des del meu punt de vista això és molt perillós, però l’art de veritat no es fa enrere davant els riscs. L’art contemporani és una selva amazònica en la qual hi cap tot, per això els qui ens l’estimem no podem circular en aquesta selva amb els prejudicis d’un dogmatisme estètic. Cal mirar el que fan els artistes i cal contextualitzar-lo. Que el pintor Stefano di Stasio domina perfectament el seu ofici, no hi ha dubte; és un dels millors que hi ha a Roma actualment. Que tot el que faci sigui de  primera qualitat digne de figurar en un museu, això ja és més qüestionable. L’important cicle que va pintar el 2005 a l’església de Santa Maria della Pace de Terni l’acredita com un pintor gens vulgar, que coneix a fons les fonts cristianes i que les expressa amb un dramatisme una mica teatral, com a bon napolità que ell és. Us parlo de Di Stasio perquè en veure aquest Cristòfor em va “tocar”, em va semblar una cita intel·ligent de la pintura metafísica de De Chirico o de Carrà reinterpretats molt d’acord amb la cultura de masses. I a més una altra cosa, i aquesta és molt personal; sóc fill de taxista i quan era infant la mare ens feia resar cada nit a Sant Cristòfor perquè protegís a papà, i des d’aleshores sempre he mirat amb particular amor les imatges del sant gegant que porta a coll l’Infant Jesús pels camins del món, talment que se m’ha fet un emblema de vida. Però aquesta confidència no treu objectivitat a allò que us he dit abans. Cal mirar l’art contemporani sense prejudicis i copsar com puguem el missatge que ens transmet.





Stefano Di Stasio es un pintor italiano entre “retro” y profético. Fue uno de aquellos artistas de los años ochenta y noventa que postulaban el “retorno a la pintura” y que presumían de “anacrónicos”, es decir de estar fuera del tiempo, algo muy peligroso, desde mi punto de vista. Pero en el arte contemporáneo cabe todo y quien lo ama ha de tener muy buenas tragaderas y muy pocos prejuicios, de otro modo te excluyes del festín encerrándote en el cuarto de las ratas. Di Stasio pinta muy bien, pero no todo lo que pinta es primera calidad y digno de un museo. El gran ciclo que pintó en la iglesia de Terni, aunque a mi juicio algo teatral y dramático – no hay que olvidar que es napolitano- lo acredita como un artista bien capacitado para hacer arte cristiano. Os ofrezco este San Cristóbal suyo, que me recuerda a De Chirico o a Carrà, porque me gustó; no en vano soy hijo de taxista y tengo una debilidad por este santo gigante que lleva en sus hombros al Niño “Salvador del mundo”.

dimarts, 24 de setembre de 2013

6. Un “Crist” de Josep Guinovart

Josep Guinovart (Barcelona, 1927 – 2007), Crist (detall), 1955, col. Rodríguez Aguilera, Barcelona.

Els qui el coneixíem l’anomenàvem amistosament “Guino”. El “Guino” pertanyia al grup dels artistes “informalistes” de Barcelona i era un dels més grans, amb projecció europea i mundial. En la seva joventut havia estat membre del “Dau al Set” i del “Grup Taüll” amb Antoni Tàpies i d’altres. Durant la seva estada a París va estudiar a fons l’obra de Matisse i de Picasso que va assimilar de manera molt personal. A partir de 1957 Guinovart s’endinsa en l’art abstracte en el qual va esdevenir una primeríssima figura, però abans ens va deixar obres figuratives d’un expressionisme vigorós com aquest Crist que us presento. “Guino”, com en la seva vida personal, sabia combinar la força instintiva amb la dolcesa i delicadesa de sentiments. Fixeu-vos que aquest Crist tan punyent i dur en el dibuix i en l’aplicació del color té una expressió de pau i de bonesa inefable. Jo hi veig reflectida – el “Guino” no s’ho va imaginar mai – aquella idea dels primers Pares de l’Església que veien en Jesús clavat a la creu la realització de la història d’Adam, adormit al costat de l’arbre del paradís, del costat del qual Déu va formar Eva (l’Església-la Humanitat) i la hi va donar per esposa. Fixeu-vos que l’art cristià troba la seva significació en el medi ambient en què es troba i es presenta. L’artista i l’obra són el detonant que dispara una reflexió i la pantalla on s’expressa una idea que sovint els sobrepassa (és el “quid divinum” de la inspiració artística) i pren significats que ell ni tan sols va imaginar. Per això crec que és tan important que els cristians sapiguem “veure” i llegir l’art contemporani (sobretot si es tracta de grans artistes i de grans obres d’art) amb ulls cristians i en sapiguem treure profit espiritual que posem a disposició de l’àgora pública. És el que feia sant Pau a l’areòpag d’Atenes.




Guinovart es uno de los grandes pintores “informalistas” catalanes con proyección mundial. Estudió y se dejó influir por Picasso y por Matisse; después, a partir de 1957, emigró hacia el arte abstracto en el que ha llegado a ser una gran figura. Poco antes pintó este Cristo que yo considero buenísimo. Combina perfectamente el vigor y la dulzura. Es el Cristo-Adán dormido en la cruz de cuyo costado nació Eva (la Iglesia y la Humanidad). Seguramente esta idea jamás pasó por la mente de Guinovart. Pero el arte cristiano tiene esto: el artista es el detonante y su obra es la pantalla en la que se refleja algo de la inspiración que siempre tiene un “quid divinum” que le sobrepasa.

dilluns, 23 de setembre de 2013

5. Un "Tors" de Tàpies

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012), Tors, 1978, tècnica mixta sobre fusta, 64 x 81 cm. Col. Particular.

Durant els anys seixanta i setanta la pintura de Tàpies rebia el nom de “matèrica” perquè volia per damunt de tot fer lluir la bellesa de la matèria per ella mateixa, i per això les seves pintures eren freqüentment fragments de parets escrostonades, superfícies rugoses, intersecció de textures de colors molt neutres i seriosos i utilitzava com a material bàsic la pols de marbre amb pigments, cola i vernissos. Sense sortir-se d’aquest llenguatge que emfasitza tant la matèria, Tàpies reprèn una figuració molt sòbria i volgudament escapçada. Mai no pinta caps, pinta peus que caminen, mans que diuen “prou”. En aquest context sorprèn aquest Tors masculí, amb la textura forta que és pròpia de l’artista, però també amb una delicadesa que ultrapassa els límits de la pintura matèrica, com podem veure en la pilositat d’aquest tòrax. Per a qualsevol persona educada en el cristianisme aquest tors evoca el del Crucificat (Ecce Homo), l’home per excel·lència. Tàpies mai no va voler pintar en aquest tors un Crist, però li ha sortit una imatge que – Tàpies era un home culte, i coneixedor de l’art i del cristianisme – no pot menys que evocar un Crist i ho fa amb veneració i respecte. En veure aquesta imatge, un cristià pot pensar en el costat de Crist en creu, del qual una llança farà brollar sang i aigua, i pot sentir-se commogut i convidat a resar. Jo considero que aquesta pintura de Tàpies, excel·lent en tots els sentits, és veritable art cristià. En la nostra contemporaneïtat l’art cristià no pot ser demostratiu ni impositiu, ni evident, elemental i cridaner. En la complexitat de la nostra cultura l’art que vol expressar la fe cristiana ha de ser forçosament suggerent, humil, amical, ha d'insinuar el missatge i deixar espai per a la reflexió personal. Em fa la impressió que aquest Tors Crucificat de Tàpies reuneix aquestes característiques.     



Sin renunciar a su típica pintura “matérica”, Tapies pintó este Torso masculino que a quien conoce el arte occidental no puede menos que evocar el torso del Crucificado, aquel que perforó una lanza y del cual manó sangre y agua. Jamás Tapies se propuso hacer de este cuadro una pintura religiosa, pero tiene todos los elementos para que un cristiano se sienta conmovido ante ella y se remita al arquetipo cristiano. Actualmente el arte cristiano de alto nivel no puede ser demostrativo e impositivo, elemental y gritón. No es el estilo del cristianismo actual. Lo que mueve y conmueve de una obra de arte relacionada con el misterio cristiano es el tono amistoso, sugerente, abierto que da paso a una reflexión personal sin ningún mecanismo impositivo. A mi entender, esta obra de Tapies cumple con estos requisitos.   

dissabte, 21 de setembre de 2013

4. “El Profeta” de Gargallo


Pau Gargallo (Maella1881-Reus 1934), El Gran Profeta, 1933, bronze, 233 x 75 x 54 cm. Set exemplars numerats.

                                               
L’escultor Gargallo és un dels grans escultors del segle XX formats i establerts a Barcelona, que reïx a passar del modernisme català als primers rengles de l’avantguarda internacional. Des de 1904 Gargallo ja tenia “in mente” la idea d'El Gran Profeta que no es materialitza plenament fins una trentena d’anys més tard. Es diversos estudis, esbossos i represes d’aquest projecte ens manifesten magníficament l’evolució de la idea en la ment i en la sensibilitat de l’artista. Gargallo vol plasmar-hi el prototipus del profetisme, és a dir de l’home que viu fora de la civilització i que empès per una força superior increpa als seus contemporanis, com ho va fer Sant Joan Baptista, una imatge que està impresa en la memòria cristiana com a l’últim i el més eminent de tots el profetes. Amb tot, Gargallo no era, el que diríem, un home religiós, ni va pretendre mai fer d’aquesta escultura un Sant Joan Baptista. El Gran Profeta vol sintetizar el profetisme bíblic, però també aquell fenomen social dels anys 30 del agitadors de masses anarquistes, comunistes (i també feixistes i nazis!) que galvanitzaven multituds. El lleguatge fogós i el gest amenaçant estava en l’ambient. Gargallo juga, servint-se d’un fort impuls expressionista, a combinar la massa dura del bronze i el buit i reïx a produir una enorme sensació de força i de flexibilitat gestual. Al meu entendre, cap altra obra de l’art modern dels segles XIX i XX no ha aconseguit expressar millor l’ànima ardent i el missatge vibrat de Joan el Baptista que aquest “Profeta” de Gargallo. Mirant fit el seu rostre, amb els seus cabells hirsuts em sembla d’estar sentint la veu del Baptista: “Jo sóc la veu que clama al desert... Prepareu una ruta per al Senyor... Qui tingui, que doni a qui no té...” Segurament Gargallo va pensar a fer una obra religiosa, però l’espectador, si és creient, associa immediatament aquest “Profeta” amb la seva experiència de fe i de meditació sobre l’evangeli. L’art religiós no sempre està a les esglésies, i més encara, no tot el que es troba a les esglésies mereix la qualificació d’art religiós, perquè hi ha molt, moltíssim, que no té res d’artístic.



El escultor aragonés Gargallo, establecido en Barcelona desde muy niño, es uno de los grandes artistas en la vanguardia universal. Ya en 1904 tenía in mente la figura del Profeta que no se plasmó en una obra acabada y definitiva hasta 1933. Seguramente Gargallo no pensó nunca que su escultura pudiera ser considerada “arte religioso”, pero el espectador cristiano puede ver plasmado en ella el espíritu profético de un San Juan Bautista. No todo el arte cristiano está en las iglesias ni todo lo que se ve en las iglesias puede ser calificado de arte cristiano.



3. "L'Anunciació" de Dª. Maria d'Aragó, del Greco

El Greco, Anunciació (1597-1600), oli sobre tela, 315 x 174 cm, del retaule de Dª Maria d’Aragó. Museu del Prado.

En plantejar la composició d’una gran “Anunciació”, el Greco opta per unes diagonals  que es creuen al centre en forma d’X. El triangle superior serà el cel, l’inferior la terra i el punt de confluència entre el cel i la terra l’ocuparà l'Esperit Sant, l’element agent del misteri més gran i inaudit de l'encarnació del Verb, un misteri que cap religió no ha pogut ni somniar. La part terrenal l’omple el diàleg sostingut entre Gabriel i Maria. El missatger és un jovencell de coll espigat i cabellera de rínxols rossos, que transmet devotament el missatge amb les mans creuades sobre el pit i el cap cot. Esplèndid el verd de la seva túnica que es destaca sobre els núvols de plata! Maria que es trobava llegint al seu pupitre reclinatori, es gira amb sorpresa, escolta i pronuncia el seu FIAT (faci’s) que és la clau que obre les comportes del cel i que forada el sostre de la història humana. Fixeu-vos. A mi, com a benedictí que sóc, m’entusiasma comprovar l’ “ora et labora” de Maria: el llibre de la seva pregària i el cistell amb el seu treball de costura. Molt bonic també el test amb lliris blancs d'innocència, que té al darrere. El cel és una festa. I res millor per a celebrar-la que la música que el Greco, que hi era molt afeccionat, plasma amb un quartet de corda i flauta. Fixeu-vos que en aquest quadre batega un sentiment d’expectació amb el llenguatge de les mans de Maria i de l’Àngel i un espetec de joia celestial.




El Greco compone esta impresionante “Anunciación” articulándola sobre el patrón de dos diagonales que se cruzan en el centro formando una gran X. Arriba, el cielo; abajo, la tierra y el punto de confluencia entre el cielo y la tierra: el Espíritu Santo. En la zona terrenal se desarrolla el diálogo entre el Ángel y María, y al decir ella su “FIAT” (hágase) el cielo estalla en alegría con un cuarteto angélico de flauta y cuerda. Expectación en la tierra, gloria y fiesta en el cielo.

divendres, 20 de setembre de 2013

2. Una “Anunciació” d’Ismael Smith

Amb la seva cal·ligrafia sinuosa i elegant, que encara conserva molt del modernisme català, però en la qual ja despunta l’estilitzat Art Déco, l’escultor i il·lustrador Ismael Smith (Barcelona 1886 - New York 1972), va compondre aquesta Anunciació, 1909, tinta, 23,5 x 17 cm. (Galeria Artur Ramon). Cada època i cada sensibilitat artística, per mòrbida i deliqüescent que sigui, no es resisteix a interpretar i plasmar aquesta pàgina evangèlica tan suggeridora del misteri inefable. Són uns intents del jove i somiador Ismael Smith, de 23 anys, d’acostar-se a la Història Sagrada, com si es tractés d’una bellíssima història més enllà de les coses d’aquest món. És un dibuix fet amb ploma, i per expressar la subtilesa gairebé incorpòria dels personatges, utilitza un simple puntejat. En la seva maduresa Ismael Smith descobreix els seus orígens jueus i aleshores deixarà d’imaginar el tema religiós com si fos un conte de fades, per presentar-nos –eren els temps del nazisme a Alemanya–,  un Jesús racialment jueu, com ho era ell. Però per arribar ací, primer li va caldre ser jove i agosarat.   
   


Con su caligrafía sinuosa y elegante, entre el Modernismo Catalán y el Art Déco  el escultor e ilustrador Ismael Smith (Barcelona 1886 – New York 1972), compuso esta Anunciación, 1909, tinta, 23,5 x 17 cm (Galería Artur Ramon, Barcelona). Cada época y cada sensibilidad artística, por mórbida y delicuescente que sea, pretende interpretar y plasmar esta página evangélica tan sugerente del misterio inefable. Smith cuando hizo este dibujo tenía 23 años; en su madurez evolucionará también en su sentimiento religioso al descubrir sus orígenes judíos. En su etapa final, el Jesús que dibuja y esculpe Smith era un Jesús judío, como él. Eran los tiempos de la Alemania nazi.

dijous, 19 de setembre de 2013

1. “La Visitació” de Bill Viola

Bill Viola (New York, 1951) és el “crack” del videoart. Ell és de tradició evangèlica i la seva dona Kira és filla de pares russos i educada en la tradició ortodoxa. Bill és l’artista amb tots els ets i uts, però Kira està sempre al seu costat suggerint i comentant el que fa el seu marit, fan un tàndem perfecte. Entre els temes que més agraden a Bill figuren molts que tenen un rerefons bíblic o que són propis del cristianisme, principalment aquells que han originat grans obres de l’art universal i preferentment els de la pintura italiana. Mireu aquesta versió que ha fet Bill parafrasejant La Visitació de la Mare de Déu a la seva cosina Elisabet de Pontormo (oli s. taula, 202 x 156 a la Capella Capponi dels Sants Miquel i Francesc de Carmignano, fet entre 1628 i 1530). És una vídeo-instal·lació que va fer el 1995 i que va titular The Greeting i jo la trobo genial. Conec i sóc amic personal de Bill i de Kira i us puc dir que s’equivoquen de mig a mig aquells que consideren l’obra d’aquest artista com una rèplica kitsch d’uns originals prestigiosos o una “profanació” de temes sagrats. És tot el contrari. La vida normal i ordinària li remet als models arquetípics i aquests models intemporals il·luminen i donen sentit els fets i les relacions humanes. Bill va copsar perfectament la sorpresa i la joia de dues dones que esperen un fill, com en la Visitació de Maria a Elisabet, que se saluden i es reconeixen mútuament com a portadores d’un futur que les sobrepassa. Amb els seus vídeos que tenen un rerefons cristià, Bill mai no s’ha proposat excitar la devoció perquè la gent pregui davant la gran pantalla de plasma, però com es pot comprovar a la instal·lació que ha fet recentment a la catedral de Sant Pau de Londres, el seu art, als cristians que estimem l’art modern i que maldem per conservar un esperit obert, ens mou a aprofundir la dimensió humana del misteri i la dimensió misteriosa del fet humà.


Bill Viola (New York, 1951) es un “crack” del videoarte. Sus obras frecuentemente son una paráfrasis de pinturas del Renacimiento y del Barroco italianos de fama mundial y muchas veces de tema religioso, como ésta que os muestro, de 1995, inspirada en la Visitación de Pontormo. Bill Viola no pretende hacer arte cristiano ni mucho menos que la gente rece ante las pantallas de plasma que reproducen sus imágenes vivas. Pero con su excepcional sensibilidad logra establecer un diálogo muy “cristiano” entre las imágenes sacadas de la vida profana que él presenta y los arquetipos de carácter religioso que dan forma y sentido a lo profano. Yo lo considero una forma muy válida y actual del arte cristiano en la gran y amplia ágora de la producción artística mundial.